Una mirada a la pobresa que m'envolta

8
maig

Una mirada a la pobresa que m’envolta

Jo acostumo a dir que jo estic envoltada d’un tipus de pobresa que -si bé també té relació amb els diners-, no és lo pitjor de les situacions que provoquen. La pobresa està relacionada sempre amb la injustícia social que divideix el món, les nacions, els pobles i a vegades, fins i tot les famílies.

Jo estic envoltada d’allò que diem “marginació” o “exclusió”. Dos termes que ja parlen també de injustícia social, però que parlen, sobretot, de una paraula que el Papa Francesc ha posat en circulació i que és molt forta, però real: en el món i la societat del “descart” hi ha persones que també semblen descartades o que per una causa o per una altra es descarten…

Les causes són moltes, però es podrien resumir en la pèrdua escalonada o ràpida de valors i de condicionants de la dignitat de la persona. Això fa que els marginats o exclosos siguin víctimes de ells mateixos per la droga, el alcohol o la delinqüència, restant al marge de tot allò que implica els valors d’una societat. Sovint s’ha produït aquesta marginació a causa d’una davallada a conseqüència de la crisis, de la pèrdua del treball o del empobriment que de tot allò es deriva. Però en moltes ocasions és causa de la pobresa i la marginació heretada de les famílies en situació de risc que, mancades dels elements fonamentals per la dignitat de la persona, de l’educació o la salut, engendren la mateixa marginació que elles han viscut.

És per això que aquest és el perfil de la gent a la que estimo, acompanyo i planyo, des de la seva infantesa fins a les últimes conseqüències d’aquesta marginació: la presó, la drogoaddicció, les malalties mentals, el sense sostre, la mort…

La terrible conseqüència d’aquest tipus de persones és que el seu perfil sovint no encaixa en lloc. Sortir de la presó, persones amb aquestes característiques que, per les circumstàncies que siguin no tenen família o és com si no la tinguessin, és un risc de una nova caiguda, si no trobem un recolzament de la societat. Aquest és per a mi un dels patiments amb els qui convisc: la impotència davant situacions que no depenen d’un acompanyament acurat, si no troben respostes adients en la societat que sovint refusa aquest tipus de persones amb les quals la convivència no és fàcil i requereixen una gran dosis de paciència i un lloc adient per a les seves mancances.

La meva conclusió és sempre doble: no desanimar-me davant les dificultats ni dir mai “aquesta serà la última vegada”. I estimar, estimar, estimar. Que per això en català tenim aquest verb preciós per parlar de l’amor: estimar és abraçar i valorar. Perquè tothom, per molt que hagi caigut i davallat, mereix ser valorat com el que és: persona a imatge de Déu.

 

M. Victòria Molins