Una aliança entre les persones i la natura per aconseguir societats inclusives

8
maig

Una aliança entre les persones i la natura per aconseguir societats inclusives

 

La humanitat es troba en un compromís. Les diverses manifestacions de la crisi civilitzatòria -risc ecològic, dificultats per a la reproducció social i aprofundiment de les desigualtats -estan interconnectades i apunten a topar-se entre la civilització occidental i allò que ens conforma com a humanitat. Ens trobem davant d’una situació d’emergència que amenaça la supervivència digna de les majories socials.

Hem topat amb els límits del planeta. Els territoris dels països empobrits, que han estat utilitzats com a mina i abocador, també comencen a donar símptomes d’esgotament, tant en la disponibilitat d’energia i de materials com en el manteniment dels cicles naturals.

Se sol dir que aquest deteriorament ecològic ha estat el preu pagat per aconseguir el benestar, però el nostre món està ple de contradiccions i desigualtats que posen en qüestió aquesta idea.

S’ha agreujat la situació de les poblacions més empobrides que porten dècades patint aquesta guerra encoberta i els indicadors mostren com creix la distància entre el Nord Global i el Sud Global.

I les desigualtats també han crescut en les anomenades societats del benestar: bona part de la població es va enfonsant en la precarietat i l’exclusió. Especialment sagnant és la situació de les migrants. Desposseïdes del seu dret a romandre i expulsades dels seus territoris, moltes persones emprenen el mateix viatge que les matèries primeres i els fluxos de riquesa, fins que es topen amb aquestes fronteres de la vergonya, que permeten l’entrada dels recursos espoliats i dels capitals però no de qui tracten d’escapar de la misèria. Els que aconsegueixen arribar viuen assenyalats, servint com a element de distracció dels problemes estructurals reals.

Milions de persones a l’atur i moltes persones empleades pobres. L’ocupació, base sobre la qual es construeix en les societats occidentals el benestar ja no és espai de drets sinó generador de precarietat perquè les pròpies condicions laborals generen pobresa.

Els governs capitalistes han tractat de facilitar la regeneració de les taxes de guany del capital desmantellant els serveis públics. Bona part dels mecanismes de protecció pública desapareixen i són les famílies les que passen a fer-se càrrec de resoldre la precarietat vital.

A molts éssers humans només els queda el coixí familiar per tractar d’eludir l’exclusió. I dins de les llars, en què predominen les relacions patriarcals i desiguals, són les dones les que en major mesura carreguen amb les tasques que es deixen de cobrir amb els recursos públics. Són els que carreguen amb el treball i les tensions que es deriven de la resolució de les necessitats quotidianes en contextos de misèria i pateixen en els seus cossos la violència dels conflictes.

Només es podrà abordar aquesta crisi complexa reorientant el metabolisme social, de manera que no es forci a les persones a competir absurdament contra d’allò al que li deuen la vida. Ens atrevim a apuntar alguns principis bàsics que són indefugibles en aquesta reorientació.

El primer, és l’inevitable decreixement de l’esfera material de l’economia. Es decreixerà materialment per les bones (de forma planificada, democràtica i justa) o per força (a canvi de que hi hagi qui segueixi sostenint el seu estil de vida material a costa de l’expulsió i precarietat molts altres).

El segon, és el radical repartiment de la riquesa i de les obligacions. Lluitar contra l’exclusió és el mateix que lluitar contra l’acumulació excessiva. Aquesta transició no serà senzilla ni podrà ser realitzada sense conflicte. Seria possible afrontar aquest canvi sense que els poderosos i rics sentin que les solucions que permetin resoldre la crisi civilitzatòria amenacen la seva posició? Poden mantenir-se els privilegis de les elits alhora que es garanteix una vida decent a les majories i assegura la sostenibilitat ecològica?

Haurem de disputar l’hegemonia econòmica (amb el repte de dissenyar un model productiu que s’ajusti a la biocapacitat de la terra i minimitzi totes les desigualtats), disputar l’hegemonia política (per aconseguir una organització democràtica que situï en el centre una vida bona) i disputar de l’hegemonia cultural.

Aquest últim terreny de disputa ens sembla crucial. El sistema excloent només es pot perpetuar perquè compta amb la complicitat inconscient de les majories que han fet seves les nocions de progrés, riquesa, propietat, llibertat o jerarquia que són imprescindibles per al manteniment del règim.

Necessitem rearmar-nos culturalment per poder disputar els altres àmbits. Aconseguir un moviment que impulsi, encoratgi i exigeixi aquests canvis és ja una qüestió de supervivència i l’educació pot jugar un important paper.

Yayo Herrera

Directora General de FUHEM