Les polítiques i les pràctiques inclusives

11
May

Les polítiques i les pràctiques inclusives

Joan Bonals, Orientador en Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) 

Des de fa dues dècades la proposta inclusiva ens posa a l’abast de la mà un model prometedor sobre el qual podem edificar l’assessorament psicopedagògic. Però per imprescindible que es tradueixi en polítiques i en pràctiques conseqüents.

Quan es va desplegar com a proposta, es veia com un model prometedor, amb capacitat per a allunyar-nos de les intervencions psicopedagògiques en les quals centrem l’atenció en el dèficit dels alumnes. Això ens permetria passar d’un model centrat en alumnes amb necessitats educatives especials a un model que posa l’èmfasi en l’atenció a la diversitat.

Després d’una dècada, la sensació que tenim és que encara gairebé tot està per fer. I ens preguntem què hem de fer per deixar de centrar la intervenció psicopedagògica en el dèficit, per sistematitzar la nostra feina a les aules ordinàries, per ajudar a sistematitzar metodologies actuals ajustades a les necessitats de l’alumnat, per a col·laborar en la planificació, aplicació i avaluació del treball a les aules, a la feina eficaç i amb un bon clima del professorat, i per acompanyar processos de millora general de centres.

Així mateix ens preguntem per les estratègies eficaces que ens permetin racionalitzar d’una vegada les tramitacions de documents que en la pràctica no serveixen, que ens capacitin per simplificar protocols insignificants, per sortir del paper de diagnosticador de dèficits. Ens preguntem fins quan ens mantindrem fidels a un model que fa un flac favor a la millora de la capacitat d’ajustar el què, el com i el quan dels processos d’ensenyament i aprenentatge a la diversitat i en contextos ordinaris. Un model que reconeixem obsolet, miop, ingrat, estressant i que perpetua una educació anacrònica. Per a això és necessària, certament, una formació adequada que ens capaciti per intervenir en les aules ordinàries, en assessorament en metodologies de treball, en la millora del treball en equip del professorat i en l’acompanyament a processos de millora general de centres.

En aquest sentit, la proposta inclusiva ens obre unes possibilitats excel·lents per ajudar, des de l’assessorament, a les escoles i instituts, a la seva millora com a institucions educatives.

Si som honestos no podem reduir la inclusió a la inclusió de l’alumnat amb necessitats educatives especials, perquè aquesta reducció és perversa. Si som coherents no podem deixar de banda que la inclusió, en darrer terme, apunta a la inclusió social: a la inclusió dels exclosos del món del benestar social, polític i econòmic. I si som coherents, també, aquest model inclusiu que aplaudim d’entrada, hem de desplegar-lo en polítiques que realment ho facin possible, que alhora han de traduir-se en pràctiques, en projectes d’acció que s’apliquin i que s’apliquin bé.

Això significa un canvi de model assessor per ajudar a un canvi de model educatiu, i apunta a un autèntic canvi de model social, sensible a la inclusió entesa en termes amplis d’inclusió educativa, econòmica i social.

Respon