Entrevista de Nacho Calderon a Alejandro Calleja

Crèiem no haver de somiar una escola inclusiva.
26
May

Entrevista de Nacho Calderon a Alejandro Calleja

Alejandro Calleja és pare de Rubén, un noi amb síndrome de Down obligat per la Junta de Castella i Lleó a escolaritzar-se en un centre d’educació especial. Els seus pares s’han negat i denuncien la vulneració del dret fonamental a una educació inclusiva, a l’empara de l’Associació SOLCOM.

L’entrevista és realitzada per Ignacio Calderón Ametllers, professor del Dep. de Teoria i Història de l’Educació de la Universitat de Màlaga. Aquestes pàgines són un mirall d’una entrevista anterior, en què els papers estaven invertits.

Què escola vas somiar per a Rubén i quina escola s’ha trobat? Què és el que no ha entès la institució de Rubén i de la teva família?

Si et sóc sincer en aquest camí inexplorat fa 12 anys només pensàvem en educar Rubén com s’estava educant al seu germà tant a casa com a l’escola. Crèiem no haver de somiar una escola inclusiva. El germà gran de Rubén té 4 anys més i estava perfectament escolaritzat en el col·legi públic del barri en què vivim. Això és el que volíem per a Rubén i així va ser durant 8 anys en els quals va estar perfectament adaptat i integrat sent un alumne més amb els seus NEE reconegudes i ateses, fins que a 4t de primària va arribar un nou professor/tutor que sense conèixer-lo no va acceptar-lo a l’aula i aquí van començar els problemes. Aquesta conjuntura va generar una fallida en l’escolarització de Rubén doncs arran d’aquesta situació de rebuig, discriminació i maltractament, constatada i verificada en la sentència del Tribunal Superior de Justícia, per part del nou professor/tutor la resta del professorat que coneixia Rubén en comptes de posicionar-se a favor de la seva integració mirava a una altra banda, callava i ho consentia. Per part del professorat es va començar a aixecar un mur que va anar creixent i es va fer infranquejable doncs sabent d’això només vam rebre ànim i suport individualment i gairebé d’amagat, ja que quan es tractava oficialment amb la Direcció del col·legi, en el Consell Escolar o amb la inspecció educativa era un tema tabú i no volia reconèixer l’evident. Així de fràgil és el sistema.

Tota la comunitat educativa (alumnes, pares i professors) sabia del comportament d’aquest professor/tutor cap a Rubén i sempre trobem suport i ajuda en els pares i companys de Rubén sense excepció i així va quedar demostrat quan van anar a declarar davant del jutge.

Com a pare era vicepresident de l’AMPA del col·legi i membre del Consell Escolar, estàvem completament implicats en el dia a dia de l’educació del nostre fill estant sempre oberts a qualsevol suggeriment i col·laborant amb el col·legi per portar la educació de Rubén a bon port. Com a família sempre vam ser exigents amb l’educació de Rubén doncs a l’escola no volíem que fos només a estar sinó sobretot a socialitzar-se i aprendre sense límits segons la seva capacitat ja que el coneixem millor que ningú i sabem de sobres de les seves dificultats. Al final aquesta exigència va ser també un problema ja que el professorat va tirar la tovallola i només va pensar i actuar perquè Rubén abandonés el col·legi.

Creiem que el sistema ha de canviar dràsticament ja que no pot ser que l’escolarització dels nostres fills depengui d’un fil tan fràgil. No pot ser que el professor/tutor que rebutja, discrimina i maltracta l’alumne sigui el que insti a l’equip d’orientació a fer un informe psicopedagògic per dictaminar la segregació i exclusió de l’alumne vulnerant el seu dret, la seva dignitat i fins i tot la seva integritat. Les famílies volem ser part activa real en tot aquest procés d’educació i escolarització.

Potser caldria pensar quin és el paper dels equips d’orientació a les escoles …

Efectivament, cal repensar el paper dels equips d’orientació ja que entenc que s’han de realitzar informes adequats per saber les necessitats de l’alumne, la qual cosa no han de ser mai aquests informes psicopedagògics és l’excusa perfecta per dictaminar qui té dret a una educació inclusiva i qui no té dret, ja que tots els alumnes tenen el dret humà fonamental a una educació inclusiva en col·legi ordinari. Els dictàmens, poder absolut de l’administració educativa, han de desaparèixer ja que actualment són els que sentencien el menor amb diversitat a una condemna de mort social.

Moltes persones qüestionen la posició que heu pres al negar-vos a portar a Rubén a l’educació especial. Fins i tot algunes diuen que no accepteu a Rubén …

Sabem que la nostra posició ha generat molta controvèrsia sobretot en les persones que no ens coneixen. Les que ens coneixen ens donen suport incondicionalment: família, amics, coneguts, veïns… León és una ciutat petita en la qual tots ens coneixem directament o indirectament i particularment hem rebut el suport i ànim de professors, inspectors educatius, orientadors, psicòlegs…

Sabem que hi ha qui opina i diu que com a pares encara no acceptem a Rubén com és i que ens cega l’amor per no veure la realitat… Respectem totes les opinions encara que hi hagi algunes que no compartim. Des que va néixer Rubén vam ser conscients d’aquesta nova realitat però sobretot que el nostre fill era una persona i com a tal, així actuem: ens informem i ens formem per a això. Com tot ésser humà té drets i dignitat, així de senzill.

Quin és el combustible de la vostra lluita, per què i per a què la feu?

El combustible de la nostra lluita és Rubén, ja que des que es desperta fins que se’n va a dormir dóna sentit a aquesta batalla: els seus èxits i les seves frustracions, les seves alegries i les seves tristeses, els seus progressos i les seves dificultats… Estem educant-lo per a la VIDA i com més autònom i independent sigui millor. Sense límits.

Lluitem perquè aquesta situació és injusta per a Rubén; perquè com a persona té drets i dignitat, perquè hi ha un dret humà fonamental de tots els menors a una educació inclusiva en col·legi ordinari; perquè cap persona i almenys un menor ha de patir rebuig, discriminació, maltractament i a conseqüència d’això ser segregat i exclòs; perquè els professionals responsables de tot aquest desgavell actuen irresponsablement amb prepotència i impunitat; perquè estem convençuts i així ens ho diuen els professionals que tracten i coneixen a Rubén que el millor per a ell és l’escolarització en un col·legi ordinari ja que és el millor reflex de la societat amb els seus pros i contres davant del centre especial; perquè els pares tenim el dret preferent a escollir el tipus i el model d’escolarització que volem per als nostres fills; i perquè a les famílies no se’ns pot imputar un delicte penal d’abandonament familiar quan estem donant la millor educació a Rubén, defensant el seu dret i dignitat com a persona. Altres institucions i persones sí que han abandonat el nostre fill.

Seguim amb aquesta lluita fins al final perquè aquests fets no es tornin a produir mai i perquè cap família torni a passar per aquesta difícil situació doncs social i moralment és inadmissible.

Quines emocions i pensaments vau trobar en rebre el massiu suport ciutadà a la vostra lluita?

En primer lloc agraïment, ja que després de tres anys de travessia del desert i incomprensió educativa, judicial i associativa el suport social sempre ha estat el nostre suport. Portem gairebé 150.000 signatures que farem arribar al Conseller d’Educació per intentar que Rubén torni al col·legi ordinari del que mai va haver de ser expulsat. Aquest gran suport ciutadà ens dóna forces renovades per continuar. Pensem que el pitjor ha passat i almenys ho intentarem amb totes les nostres forces ja que sense pretendre-ni voler-som la veu de moltes persones que per múltiples circumstàncies no han pogut defensar els seus drets.

Què li diríeu al professorat? En què hem de canviar?

Com a pare que s’ocupa i preocupa de l’educació dels seus fills sé de les dificultats a què han de fer front els professors. Les aules són un reflex de la societat: plural i diversa. Només una recomanació: com els agradaria que fos atès i tractat el seu fill a l’escola si tingués una diversitat? Hi ha una assignatura que no s’ensenya a les facultats i és la vocació autèntica a aquesta meravellosa professió: respecte, afecte, humilitat i comprensió. Professors i pares: JUNTS SUMEM.

Després que el Tribunal Constitucional no hagi atès a les vostres demandes, penseu portar el cas al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Penseu que donarà fruit?

És trist que el TC no reconegui l’educació inclusiva com un dret humà fonamental i constitucional. No ho ha volgut ni estudiar, permetent la segregació escolar i l’exclusió social, i donant un poder absolut a l’administració educativa en contra dels seus propis principis. Increïble però cert. Per la nostra part ho intentarem amb totes les nostres forces doncs amb el suport de tots donarem el màxim perquè així sigui. El dret a l’educació inclusiva ho mereix.

L’associació SOLCOM està composta per unes persones valuosíssimes que donaran el millor de si perquè aquesta causa triomfi, així que el millor està per arribar. Partim cap a l’estació final d’aquest tortuós viatge, destinació Estrasburg.

Com heu viscut la disparitat de criteris que hi ha entre la Convenció, les polítiques educatives i el poder judicial?

En tot aquest calaix de sastre que és la normativa educativa l’administració educativa (Ministeri d’Educació, Conselleria d’Educació autonòmica i Direccions Provincials d’Educació) és la que exerceix el poder absolut. En la llei i en les normes es reconeix el dret a l’educació inclusiva de tots els menors i el dret dels pares a escollir el tipus i model d’escolarització però tot això queda molt bonic al text i pràcticament nul en la realitat. La crisi econòmica sembla la coartada perfecta per a la seva no aplicació i aquesta és una greu equivocació, ja que no hi ha cap estudi econòmic i acadèmic que ho avali ja que sense educació inclusiva fem ciutadans dependents per a tota la vida i això comporta un cost econòmic i moral immens que aquesta societat del segle XXI no es pot permetre.

En començar aquesta partida sabíem que no seria fàcil, ni ràpid, ni senzill ja que el rival que desgraciadament tenim davant és l’administració educativa amb els seus nombrosos funcionaris que juga amb les cartes marcades, ja que maneja com ningú la normativa educativa i els seus escletxes posant al poder judicial als seus peus. La por al desconegut i la ignorància sobre temes educatius fa a jutges i fiscals covards permetent la segregació educativa, l’exclusió social i el maltractament a menors, emparant-se en informes tècnics que deixen molt a desitjar i culpabilitzen al menor pretenent desitjar el seu bé.

Quin ha estat el paper que han pres els acadèmics en la vostra lluita? Quin creus que hauria d’haver estat el seu acompliment?

Quan parlem d’educació inclusiva, igualtat, drets, dignitat… tots estem d’acord que són valors irrenunciables i quan ens afecta directament molt més. Sabem que hi ha moltes persones i associacions pendents de la nostra lluita que té el sentit de ser transversal, ètica, moral i social. Hem de ser constants i no defallir cada un en el seu entorn i cal sumar perquè sumant PODEM.

Respon